— Adam Donaldson Powell ✍🏻
DOS D’UN MATEIX: CARTA FICCIONADA DE PINOCHET A FRANCO.
Francisco, estimat Mentor, penso en tu sovint… fins i tot ara. Ets, i sempre seràs, el meu Mentor. Som tan semblants, tu i jo, tots dos homes de consciència que van conduir els nostres països a convertir-se en societats fortes amb economies modernes. No sempre és fàcil liderar aquells que es neguen a ser liderats… que decideixen romandre ignorants. De vegades s’han d’eliminar pel bé de molts. Per a això serveixen les forces militars i de seguretat: per mantenir la “veritable democràcia”. Una de les grans decepcions de la meva vida va ser també un dels moments dels quals em vaig sentir més orgullós. Va ser trist veure que vaig ser l’únic cap d’estat estranger que va assistir al teu funeral. Almenys Ferdinand Marcos va enviar la seva dona Imelda en el seu lloc. Però aquest va ser un moment d’orgull per a mi: estar sol davant del món commemorant un dels líders més grans de la història… el meu mentor. Tots dos som catòlics i, per tant, beneïts per la gràcia de Déu. Que el teu record no mori mai a la història. Un dia tots dos serem reconeguts per la nostra grandesa i el nostre amor i compassió suprems pel nostre poble. Fins aleshores, estimat amic meu, descansa en pau, i aviat m’uniré a tu a l’altra banda del temps.
Pensant en tu,
A. Pinochet
____________________________
La resposta:
A. Pinochet,
Ens adrecem a vostè des del lloc on les paraules dels qui van patir encara ressonen: des de la memòria dels nostres avis i àvies, dels nostres pares i mares, dels qui van sobreviure a l’horror i dels qui mai no van poder tornar a casa.
Vostè parla de “conduir” pobles i d’“eliminar” aquells que no obeïen. Nosaltres coneixem aquest llenguatge. És el llenguatge dels qui converteixen éssers humans en obstacles, dels qui justifiquen la crueltat amb paraules com “ordre”, “seguretat” i “pàtria”.
Els nostres avantpassats a Guernica no eren ignorants. No eren una amenaça. Eren famílies, infants, gent gran, persones que vivien les seves vides quan les bombes van caure sobre elles. No van morir per una causa noble: van morir víctimes de decisions preses per homes que creien que el poder els donava dret sobre la vida dels altres.
Vostè i el seu “Mentor” poden haver buscat la glòria en els llibres d’història, però la memòria dels pobles no funciona com un monument construït pels vencedors. Recordem els noms dels qui van patir. Recordem les veus que van ser silenciades. Recordem les absències que encara pesen.
Parla de democràcia mentre defensa la força contra aquells que no accepten ser sotmesos. Però una democràcia sense llibertat, sense dignitat i sense drets humans és només una paraula buida.
Nosaltres no heretem el seu orgull. Heretem el dolor dels nostres avis i àvies, però també la seva resistència. Heretem la responsabilitat de dir la veritat quan alguns voldrien convertir la tragèdia en una llegenda.
No demanem venjança. Demanem memòria. Demanem veritat. Demanem que les generacions futures entenguin que cap govern, cap exèrcit i cap líder està per damunt de la vida humana.
Guernica recorda. Guernica parla. Guernica no serà esborrada.
Els nets i netes de Guernica
Leave a Reply