osoparavos.com

Preocupa-me que o papel emergente do inglês como nova língua franca possa contribuir para o desaparecimento de muitas línguas e dialetos. É compreensível que nem todas as línguas e dialetos sobrevivam para sempre, mas preocupa-me a perda de cultura e história. Uma forma de tentar conter a tendência de “um mundo, uma língua” é incentivar a alfabetização através da literatura. Qual a importância de promover novas obras literárias em línguas ameaçadas de extinção? 

Tenho experimentado escrever textos no Nynorsk, no dialeto siciliano e em algumas outras línguas e dialetos ainda faladas amplamente — como forma de aprendizado e também de expressar a importância da diversidade idiomática. Essas línguas e dialetos possuem uma rica cultura e história que merecem mais do que uma mera nota de rodapé político-histórica. 

Promover novas obras literárias em línguas ameaçadas de extinção pode ser uma das formas mais eficazes de apoiar a sua sobrevivência, precisamente porque a literatura transforma uma língua de simples meio de comunicação em veículo de criação cultural, memória coletiva e identidade.

Há várias razões para isso.

1. Uma língua vive quando é usada para criar, não apenas para preservar

Muitas iniciativas de revitalização linguística concentram-se em dicionários, gramáticas e arquivos sonoros. Esses recursos são valiosos, mas tendem a tratar a língua como um objeto de estudo. A literatura, por outro lado, mostra que a língua continua viva e capaz de produzir algo novo.

Quando autores escrevem romances, poesia, contos ou peças de teatro numa língua minoritária, demonstram que ela não pertence apenas ao passado. Ela pode expressar experiências contemporâneas, humor, amor, conflitos políticos e imaginação.

2. A literatura aumenta o prestígio da língua

Um dos maiores desafios das línguas ameaçadas é o seu estatuto social. Frequentemente são vistas como línguas do lar, do campo ou das gerações mais velhas, enquanto o inglês ou a língua nacional dominante são associados à educação, ao sucesso profissional e à modernidade.

A publicação de obras literárias de qualidade pode alterar essa perceção. Quando uma língua produz autores reconhecidos, prémios literários ou obras traduzidas para outras línguas, ganha legitimidade cultural e prestígio. Isso pode incentivar os jovens a aprender e usar a língua.

Um exemplo frequentemente citado é o renascimento literário do Galês, cuja produção contemporânea ajudou a reforçar a sua relevância social.

3. Cada língua contém formas únicas de ver o mundo

A perda de uma língua não significa apenas a perda de palavras. Muitas vezes desaparecem também:

• narrativas tradicionais;
• expressões idiomáticas;
• formas específicas de categorizar a natureza;
• memórias históricas locais;
• conhecimentos ecológicos transmitidos entre gerações.

A literatura regista e desenvolve esse património. Um romance escrito numa língua indígena, por exemplo, pode preservar formas de pensar e experiências que seriam difíceis de reproduzir integralmente noutra língua.

4. Novas obras atraem novos leitores

Apenas conservar textos antigos pode não ser suficiente para manter uma comunidade linguística ativa. Os jovens tendem a envolver-se mais facilmente com histórias que dialogam com o presente.

Uma língua que oferece:

• ficção científica,
• fantasia,
• romances contemporâneos,
• literatura infantil,
• banda desenhada,

tem mais hipóteses de conquistar novos leitores do que uma língua cuja produção se limita ao património histórico.

Em outras palavras, para sobreviver, uma língua precisa de futuro tanto quanto precisa de passado.

5. A alfabetização fortalece a transmissão intergeracional

Quando existe literatura acessível e interessante, torna-se mais fácil ensinar leitura e escrita na língua. Isso cria um ciclo positivo:

1. mais leitores;
2. mais escritores;
3. mais publicações;
4. maior presença da língua na educação e nos meios de comunicação;
5. maior probabilidade de transmissão às gerações seguintes.

Sem produção escrita contínua, muitas línguas acabam confinadas ao uso oral, tornando-se mais vulneráveis ao abandono.

6. A tradução não substitui a criação original

Traduzir clássicos mundiais para línguas minoritárias é importante, mas a criação original tem um valor especial. Ela permite que a comunidade fale com a sua própria voz, em vez de apenas receber conteúdos produzidos noutras culturas.

Uma tradição literária sustentável necessita de ambas as coisas:

• tradução, para ampliar o acesso ao conhecimento global;
• criação original, para produzir conhecimento e arte a partir da própria comunidade.

Há limites para o que a literatura pode fazer?

Sim. A literatura, por si só, raramente salva uma língua. A sobrevivência linguística depende também de fatores como:

• educação;
• políticas públicas;
• uso familiar;
• presença digital;
• oportunidades económicas associadas à língua.

No entanto, a literatura desempenha um papel singular: ela fornece razões culturais e emocionais para continuar a usar a língua. As pessoas não preservam uma língua apenas porque ela existe; preservam-na porque ela lhes permite contar histórias que consideram valiosas.

Por isso, promover novas obras literárias em línguas ameaçadas não é apenas uma estratégia de conservação linguística. É uma forma de garantir que essas línguas continuem a produzir cultura, e não apenas a ser lembradas como património de um passado perdido.

— Adam Donaldson Powell 

______________________________

🇳🇴

Eg er uroa over at den framveksande rolla til engelsk som eit nytt verdsspråk kan medverke til at mange språk og dialektar forsvinn. Det er forståeleg at ikkje alle språk og dialektar vil overleve for alltid, men eg er uroa over tapet av kultur og historie. Ein måte å prøve å motverke tendensen mot «éin verd, eitt språk» på, er å fremje lese- og skrivekunne gjennom litteratur. Kor viktig er det å fremje nye litterære verk på språk som er truga av utrydding?

Eg har eksperimentert med å skrive tekstar på nynorsk, den sicilianske dialekten og nokre andre språk og dialektar som framleis er mykje brukte — som ein måte å lære på, men òg for å uttrykkje kor viktig språkleg mangfald er. Desse språka og dialektane har ein rik kultur og historie som fortener meir enn berre ein politisk-historisk fotnote.

Å fremje nye litterære verk på språk som er truga av utrydding kan vere ein av dei mest effektive måtane å støtte overlevinga deira på, nettopp fordi litteraturen gjer eit språk frå å vere eit reint kommunikasjonsmiddel til å bli eit reiskap for kulturell skaping, kollektivt minne og identitet.

Det finst fleire grunnar til dette.

1. Eit språk lever når det blir brukt til å skape, ikkje berre til å bevare

Mange tiltak for språkleg revitalisering konsentrerer seg om ordbøker, grammatikkar og lydarkiv. Desse ressursane er verdifulle, men dei har ein tendens til å behandle språket som eit studieobjekt. Litteraturen viser derimot at språket framleis lever og er i stand til å skape noko nytt.

Når forfattarar skriv romanar, poesi, noveller eller teaterstykke på eit minoritetsspråk, viser dei at språket ikkje berre høyrer fortida til. Det kan uttrykkje samtidige erfaringar, humor, kjærleik, politiske konfliktar og fantasi.

2. Litteraturen aukar prestisjen til språket

Ei av dei største utfordringane for truga språk er den sosiale statusen deira. Dei blir ofte oppfatta som språk for heimen, bygda eller dei eldre generasjonane, medan engelsk eller det dominerande nasjonalspråket blir knytt til utdanning, yrkesmessig suksess og modernitet.

Utgjeving av litterære verk av høg kvalitet kan endre denne oppfatninga. Når eit språk får anerkjende forfattarar, litterære prisar eller verk som blir omsette til andre språk, vinn det kulturell legitimitet og prestisje. Dette kan motivere unge menneske til å lære og bruke språket.

Eit ofte nemnt døme er den litterære oppblomstringa i walisisk, der moderne litterær produksjon har bidrege til å styrkje den sosiale relevansen til språket.

3. Kvart språk inneheld unike måtar å sjå verda på

Tapet av eit språk inneber ikkje berre tap av ord. Ofte forsvinn òg:

tradisjonelle forteljingar;

idiomatiske uttrykk;

særskilde måtar å kategorisere naturen på;

lokale historiske minne;

økologisk kunnskap overført mellom generasjonar.

Litteraturen dokumenterer og vidareutviklar denne arven. Ein roman skriven på eit urfolksspråk kan til dømes bevare tankemåtar og erfaringar som ville vere vanskelege å gjenskape fullt ut på eit anna språk.

4. Nye verk tiltrekkjer seg nye lesarar

Berre å ta vare på gamle tekstar er kanskje ikkje nok til å halde eit språkfellesskap aktivt. Unge menneske engasjerer seg lettare i historier som talar til samtida.

Eit språk som tilbyr:

science fiction;

fantasylitteratur;

moderne romanar;

barnelitteratur;

teikneseriar;

har større sjanse til å vinne nye lesarar enn eit språk der produksjonen avgrensar seg til historisk kulturarv.

Med andre ord: For å overleve treng eit språk framtid like mykje som det treng fortid.

5. Lese- og skrivekunne styrkjer overføringa mellom generasjonane

Når det finst tilgjengeleg og interessant litteratur, blir det lettare å undervise i lesing og skriving på språket. Dette skaper ein positiv sirkel:

fleire lesarar;

fleire forfattarar;

fleire utgjevingar;

større nærvær av språket i utdanning og media;

større sannsyn for overføring til komande generasjonar.

Utan kontinuerleg skriftleg produksjon blir mange språk avgrensa til munnleg bruk, noko som gjer dei meir sårbare for å bli forlatne.

6. Omsetjing erstattar ikkje original skaping

Å omsetje verdsklassikarar til minoritetsspråk er viktig, men original skaping har ein særskild verdi. Ho gjer det mogleg for fellesskapet å tale med si eiga røyst, i staden for berre å ta imot innhald skapt i andre kulturar.

Ein berekraftig litterær tradisjon treng begge delar:

omsetjing, for å utvide tilgangen til global kunnskap;

original skaping, for å produsere kunnskap og kunst frå fellesskapet sjølv.

Finst det grenser for kva litteraturen kan gjere?

Ja. Litteraturen åleine reddar sjeldan eit språk. Språkleg overleving er òg avhengig av faktorar som:

utdanning;

offentleg politikk;

bruk i familien;

digital tilstadevering;

økonomiske moglegheiter knytte til språket.

Likevel spelar litteraturen ei særskild rolle: Ho gjev kulturelle og kjenslemessige grunnar til å halde fram med å bruke språket. Folk tek ikkje vare på eit språk berre fordi det finst; dei tek vare på det fordi det lèt dei fortelje historier dei meiner er verdifulle.

Difor er det å fremje nye litterære verk på truga språk ikkje berre ein strategi for språkvern. Det er ein måte å sikre at desse språka held fram med å skape kultur, og ikkje berre blir hugsa som arv frå ei tapt fortid.

— Adam Donaldson Powell

_____________________________

🇮🇹

Mi preoccupa ca lu rolu emergenti di l’inglesi comu nova lingua franca pozza cuntribbuiri a la scumparsa di tanti lingui e dialetti. È cumprinsìbbili ca non tutti li lingui e li dialetti survìvinu pi sempri, ma mi preoccupa la pèrdita di cultura e di storia. Na manera di circari di cuntrastari la tindenza di «un munnu, na lingua» è chidda di prumòviri l’alfabbittizzazioni attraversu la littiratura. Qual è l’impurtanza di prumòviri novi òpiri littirarii ntê lingui minacciati di estinzioni?

Haiu spirimintatu a scrìviri testi in Nynorsk, in dialettu sicilianu e n’àutri lingui e dialetti ancora largamenti parrati — comu manera d’apprinnimentu e macari pi sprimiri l’impurtanza dâ diversità linguìstica. Chisti lingui e dialetti hannu na ricca cultura e storia ca mèritanu cchiù di na sìmprici nota a piè di pàggina pulìtica e storica.

Prumòviri novi òpiri littirarii ntê lingui minacciati di estinzioni pò èssiri una di li maneri cchiù efficaci pi sustèniri la sò survivenza, propriu pirchì la littiratura trasforma na lingua di sìmprici strumentu di cumunicazioni nta veìculu di criazzioni culturali, mimoria cullittiva e identità.

Ci sunnu diversi mutivi pi chistu.

1. Na lingua vivi quannu veni usata pi criari, non sulu pi cunsirvari

Assai inizziativi di rivitalizzazioni linguìstica si cuncèntranu supra dizziunari, grammàtichi e archivi sonori. Chisti risorsi sunnu prizziusi, ma tènninu a trattari la lingua comu oggettu di studiu. La littiratura, a lu cuntrariu, ammustra ca la lingua è ancora viva e capaci di prudùciri quarchi cosa di novu.

Quannu l’auturi scrìvinu rumanzi, puisia, raccunti o òpiri tiatrali nta na lingua minoritaria, dimòstranu ca idda non apparteni sulu ô passatu. Pò sprìmiri spirienzi cuntimpurànii, umurismu, amuri, cunflitti pulìtici e immaginazzioni.

2. La littiratura accrìsciri lu pristiggiu dâ lingua

Una dî sfidi cchiù granni pî lingui minacciati è lu sò statutu suciali. Spissu vennu visti comu lingui dâ casa, dâ campagna o dî ginirazzioni cchiù anziani, mentri l’inglesi o la lingua nazziunali dominanti sunnu assuciati cu l’istruzzioni, lu successu prufissiunali e la mudirnità.

La pubblicazzioni di òpiri littirarii di qualità pò canciari sta percezzioni. Quannu na lingua pruduci auturi ricunnisciuti, premi littirarii o òpiri tradutti nta àutri lingui, acquista ligittimità culturali e pristiggiu. Chistu pò incuraggiari li giùvini a mpàrari e usari la lingua.

Un esempiu citatu spissu è lu rinascimentu littirariu dû gallisi, la cui pruduzzioni cuntimpurània aiutau a raffurzari la sò rilevanza suciali.

3. Ogni lingua cunteni maneri ùnici di vìdiri lu munnu

La pèrdita di na lingua non significa sulu la pèrdita di palori. Assai voti scumparìscinu macari:

narrazzioni tradizziunali;

sprissioni idiomàtichi;

maneri spicìfichi di categurizzari la natura;

mimorii stòrichi lucali;

cunniscenzi ecològgichi trasmessi tra li ginirazzioni.

La littiratura riggistra e sviluppa stu patrimoniu. Un rumanzu scrittu nta na lingua indigina, pi esempiu, pò cunsirvari maneri di pinzari e spirienzi ca saria diffìcili riprudùciri cumplitamenti nta n’àutra lingua.

4. Li novi òpiri attràinu novi litturi

Sulu cunsirvari testi antichi pò non èssiri abbastanti pi mantèniri attiva na cumunità linguìstica. Li giùvini tènninu a impegnàrisi cchiù facilmenti cu storii ca parranu dû prisenti.

Na lingua ca offri:

fantascienza;

fantasia;

rumanzi cuntimpurànii;

littiratura pî picciriddi;

fumetti;

havi cchiù pussibbilità di cunquistari novi litturi ca na lingua la cui pruduzzioni si limita ô patrimoniu storicu.

N’àutri palori, pi survìviri, na lingua havi bisognu dû futuru quantu havi bisognu dû passatu.

5. L’alfabbittizzazioni raffurza la trasmissioni tra li ginirazzioni

Quannu esisti na littiratura accessìbbili e ntirissanti, addiventa cchiù fàcili nzignari a lèggiri e scrìviri nta la lingua. Chistu cria un ciclu pusitivu:

cchiù litturi;

cchiù scritturi;

cchiù pubblicazzioni;

cchiù prisenza dâ lingua nta l’istruzzioni e ntê menzi di cumunicazioni;

cchiù prubbabbilità di trasmissioni ê ginirazzioni futuri.

Senza na pruduzzioni scritta cuntìnua, assai lingui finìscinu cunfinati a l’usu urali, divintannu cchiù vulniràbbili a l’abbandonu.

6. La traduzzioni non sustituisci la criazzioni urigginali

Tradùciri classici munniali ntê lingui minoritari è mpurtanti, ma la criazzioni urigginali havi un valuri particulari. Permetti â cumunità di parrari cu la sò propria vuci, nveci di limitàrisi a ricìviri cuntinuti prudutti nta àutri culturi.

Na tradizzioni littiraria sustinìbbili havi bisognu di tutti dui:

traduzzioni, pi allargari l’accessu â cunniscenza glubbali;

criazzioni urigginali, pi prudùciri cunniscenza e arti a pàrtiri dâ cumunità stissa.

Ci sunnu limiti a chiddu ca la littiratura pò fari?

Sì. La littiratura, tutta sula, raramenti sarva na lingua. La survivenza linguìstica dipenni macari di fatturi comu:

istruzzioni;

pulìtichi pùbbrichi;

usu familiari;

prisenza digitali;

uppurtunità econòmichi assuciati â lingua.

Tuttavia, la littiratura svolgi un rolu particulari: furnisci mutivi culturali ed emutivi pi cuntinuari a usari la lingua. Li pirsuni non cunsèrvanu na lingua sulu pirchì esisti; la cunsèrvanu pirchì ci pirmetti di cuntari storii ca ritèninu prizziusi.

Pi chistu, prumòviri novi òpiri littirarii ntê lingui minacciati non è sulu na stratiggìa di cunsirvazzioni linguìstica. È na manera di garantiri ca sti lingui cuntìnuinu a prudùciri cultura, e non sulu a èssiri ricurdati comu patrimoniu di un passatu pirdutu.

— Adam Donaldson Powell

____________________________

🇫🇷

Ça m’taflippe qu’le rôle qui monte de l’anglais comme nouvelle langue franche puisse aider à faire cramer plein de teufs et de patois. C’est captable qu’pas toutes les teufs et tous les patois vont survivre à vie, mais ça m’taflippe de voir partir de la culture et de l’histo. Une manière d’essayer d’freiner le délire du « un monde, une teuf », c’est d’pousser l’alphabétisation à travers la littérature. C’est quoi l’importance d’mettre en avant de nouvelles œuvres littéraires dans des teufs menacées d’disparition ?

J’ai testé d’écrire des textes en Nynorsk, en dialecte sicilien et dans quelques autres teufs et patois encore grave parlés — comme moyen d’apprendre mais aussi d’montrer l’importance d’la diversité des langages. Ces teufs et patois ont une culture et une histo de ouf qui méritent plus qu’une simple note en bas d’page politico-historique.

Mettre en avant de nouvelles œuvres littéraires dans des teufs menacées d’disparition peut être l’une des façons les plus efficaces d’soutenir leur survie, justement parce que la littérature transforme une teuf d’un simple moyen d’communication en véhicule d’création culturelle, d’mémoire collective et d’identité.

Y a plusieurs raisons à ça.

1. Une teuf vit quand elle sert à créer, pas juste à conserver

Beaucoup d’initiatives d’revitalisation linguistique s’concentrent sur les dicos, les grammaires et les archives sonores. Ces ressources sont chanmées, mais elles traitent souvent la teuf comme un objet d’étude. La littérature, au contraire, montre qu’la teuf est toujours vivante et capable d’produire du neuf.

Quand des auteurs écrivent des romans, d’la poésie, des nouvelles ou des pièces de théâtre dans une teuf minoritaire, ils montrent qu’elle appartient pas seulement au passé. Elle peut exprimer des expériences d’aujourd’hui, l’humour, l’amour, les conflits politiques et l’imagination.

2. La littérature fait monter l’blase de la teuf

L’un des plus gros défis des teufs menacées, c’est leur statut social. Souvent, elles sont vues comme des teufs du daron, d’la campagne ou des anciens, alors que l’anglais ou la langue nationale dominante sont associés à l’éducation, à la réussite pro et à la modernité.

Publier des œuvres littéraires de qualité peut changer cette vision. Quand une teuf produit des auteurs reconnus, des prix littéraires ou des œuvres traduites dans d’autres teufs, elle gagne en légitimité culturelle et en prestige. Ça peut pousser les jeunes à l’apprendre et à la parler.

Un exemple souvent cité, c’est la renaissance littéraire du gallois, dont la production contemporaine a aidé à renforcer sa pertinence sociale.

3. Chaque teuf contient des façons uniques d’voir l’monde

La perte d’une teuf, c’est pas seulement la perte de mots. Souvent disparaissent aussi :

– des récits traditionnels ;
– des expressions idiomatiques ;
– des manières spécifiques de classer la nature ;
– des mémoires historiques locales ;
– des savoirs écologiques transmis entre générations.

La littérature enregistre et développe cet héritage. Un roman écrit dans une langue autochtone, par exemple, peut préserver des façons de penser et des expériences difficiles à reproduire complètement dans une autre teuf.

4. Les nouvelles œuvres attirent de nouveaux lecteurs

Conserver uniquement des textes anciens peut ne pas suffire à garder une communauté linguistique active. Les jeunes s’captent plus facilement avec des histoires qui parlent au présent.

Une teuf qui propose :

– d’la science-fiction ;
– d’la fantasy ;
– des romans contemporains ;
– d’la littérature jeunesse ;
– d’la BD ;

a plus d’chances d’gagner de nouveaux lecteurs qu’une teuf dont la production se limite au patrimoine historique.

En gros, pour survivre, une teuf a besoin d’avenir autant que d’passé.

5. L’alphabétisation renforce la transmission entre générations

Quand y a une littérature accessible et intéressante, ça devient plus simple d’enseigner la lecture et l’écriture dans la teuf. Ça crée un cercle vertueux :

– plus de lecteurs ;
– plus d’écrivains ;
– plus de publications ;
– plus de présence dans l’éducation et les médias ;
– plus de chances d’être transmise aux générations suivantes.

Sans production écrite continue, beaucoup d’teufs finissent coincées dans l’oral, ce qui les rend plus vulnérables à l’abandon.

6. La traduction remplace pas la création originale

Traduire les classiques mondiaux dans des teufs minoritaires est important, mais la création originale a une valeur spéciale. Elle permet à la communauté de parler avec sa propre voix au lieu d’se contenter de recevoir du contenu produit ailleurs.

Une tradition littéraire durable a besoin des deux :

– la traduction, pour élargir l’accès au savoir mondial ;
– la création originale, pour produire savoir et art à partir d’la communauté elle-même.

Y a des limites à c’que la littérature peut faire ?

Ouais. La littérature, à elle seule, sauve rarement une teuf. La survie linguistique dépend aussi de facteurs comme :

– l’éducation ;
– les politiques publiques ;
– l’usage familial ;
– la présence numérique ;
– les opportunités économiques liées à la teuf.

Mais la littérature joue un rôle à part : elle donne des raisons culturelles et émotionnelles de continuer à utiliser la teuf. Les gens préservent pas une teuf juste parce qu’elle existe ; ils la préservent parce qu’elle leur permet d’raconter des histoires qu’ils jugent précieuses.

C’est pour ça qu’promouvoir de nouvelles œuvres littéraires dans des teufs menacées, c’est pas seulement une stratégie de conservation linguistique. C’est une manière d’garantir qu’ces teufs continuent à produire de la culture, et pas seulement à être rappelées comme le patrimoine d’un passé perdu.

— Adam Donaldson Powell

___________________________

🇪🇸

Em preocupa que el paper emergent de l’anglès com a nova llengua franca pugui contribuir a la desaparició de moltes llengües i dialectes. És comprensible que no totes les llengües i dialectes sobrevisquin per sempre, però em preocupa la pèrdua de cultura i d’història. Una manera d’intentar contenir la tendència d’«un món, una llengua» és fomentar l’alfabetització a través de la literatura. Quina importància té promoure noves obres literàries en llengües amenaçades d’extinció?

He experimentat escrivint textos en nynorsk, en dialecte sicilià i en algunes altres llengües i dialectes que encara es parlen àmpliament, com una forma d’aprenentatge i també d’expressar la importància de la diversitat lingüística. Aquestes llengües i dialectes tenen una rica cultura i història que mereixen molt més que una simple nota a peu de pàgina politicomhistòrica.

Promoure noves obres literàries en llengües amenaçades d’extinció pot ser una de les maneres més eficaces de donar suport a la seva supervivència, precisament perquè la literatura transforma una llengua d’un simple mitjà de comunicació en un vehicle de creació cultural, memòria col·lectiva i identitat.

Hi ha diverses raons per a això.

1. Una llengua viu quan s’utilitza per crear, no només per preservar

Moltes iniciatives de revitalització lingüística se centren en diccionaris, gramàtiques i arxius sonors. Aquests recursos són valuosos, però tendeixen a tractar la llengua com un objecte d’estudi. La literatura, en canvi, demostra que la llengua continua viva i és capaç de produir alguna cosa nova.

Quan els autors escriuen novel·les, poesia, contes o obres de teatre en una llengua minoritària, demostren que no pertany només al passat. Pot expressar experiències contemporànies, humor, amor, conflictes polítics i imaginació.

2. La literatura augmenta el prestigi de la llengua

Un dels reptes més grans de les llengües amenaçades és el seu estatus social. Sovint són vistes com a llengües de la llar, del camp o de les generacions més grans, mentre que l’anglès o la llengua nacional dominant s’associen amb l’educació, l’èxit professional i la modernitat.

La publicació d’obres literàries de qualitat pot modificar aquesta percepció. Quan una llengua produeix autors reconeguts, premis literaris o obres traduïdes a altres llengües, guanya legitimitat cultural i prestigi. Això pot animar els joves a aprendre-la i utilitzar-la.

Un exemple sovint citat és el renaixement literari del gal·lès, la producció contemporània del qual ha contribuït a reforçar la seva rellevància social.

3. Cada llengua conté maneres úniques de veure el món

La pèrdua d’una llengua no significa només la pèrdua de paraules. Sovint també desapareixen:

– narratives tradicionals;
– expressions idiomàtiques;
– formes específiques de categoritzar la natura;
– memòries històriques locals;
– coneixements ecològics transmesos entre generacions.

La literatura registra i desenvolupa aquest patrimoni. Una novel·la escrita en una llengua indígena, per exemple, pot preservar formes de pensament i experiències que serien difícils de reproduir íntegrament en una altra llengua.

4. Les noves obres atreuen nous lectors

Conservar únicament textos antics pot no ser suficient per mantenir activa una comunitat lingüística. Els joves tendeixen a implicar-se més fàcilment amb històries que dialoguen amb el present.

Una llengua que ofereix:

– ciència-ficció;
– fantasia;
– novel·les contemporànies;
– literatura infantil;
– còmic;

té més possibilitats de guanyar nous lectors que una llengua la producció de la qual es limita al patrimoni històric.

En altres paraules, per sobreviure, una llengua necessita tant futur com passat.

5. L’alfabetització reforça la transmissió intergeneracional

Quan existeix una literatura accessible i interessant, resulta més fàcil ensenyar la lectura i l’escriptura en la llengua. Això crea un cercle positiu:

– més lectors;
– més escriptors;
– més publicacions;
– més presència de la llengua en l’educació i els mitjans de comunicació;
– més probabilitats de transmissió a les generacions següents.

Sense una producció escrita contínua, moltes llengües acaben confinades a l’ús oral, fet que les fa més vulnerables a l’abandonament.

6. La traducció no substitueix la creació original

Traduir els clàssics universals a llengües minoritàries és important, però la creació original té un valor especial. Permet que la comunitat parli amb la seva pròpia veu, en lloc de limitar-se a rebre continguts produïts en altres cultures.

Una tradició literària sostenible necessita totes dues coses:

– la traducció, per ampliar l’accés al coneixement global;
– la creació original, per produir coneixement i art des de la mateixa comunitat.

Hi ha límits al que la literatura pot fer?

Sí. La literatura, per si sola, rarament salva una llengua. La supervivència lingüística també depèn de factors com:

– l’educació;
– les polítiques públiques;
– l’ús familiar;
– la presència digital;
– les oportunitats econòmiques associades a la llengua.

Tanmateix, la literatura exerceix un paper singular: proporciona raons culturals i emocionals per continuar utilitzant la llengua. Les persones no preserven una llengua només perquè existeix; la preserven perquè els permet explicar històries que consideren valuoses.

Per això, promoure noves obres literàries en llengües amenaçades no és només una estratègia de conservació lingüística. És una manera de garantir que aquestes llengües continuïn produint cultura, i no només siguin recordades com el patrimoni d’un passat perdut.

— Adam Donaldson Powell

_____________________________

🏛️

Me sollicitat quod crescente munere linguae Anglicae tamquam novae linguae communis fieri possit ut ad interitum multarum linguarum dialectorumque conferat. Intellegi quidem potest non omnes linguas dialectosque in perpetuum superesse posse; attamen iactura culturae historiaeque me sollicitat. Una ratio qua conari possumus inclinationem illam ad “unum mundum, unam linguam” coercere est litterarum studio eruditionem legendi scribendique promovere. Quanta est utilitas novas litterarias compositiones in linguis exstinctione periclitantibus fovendi?

Conatus sum textus scribere lingua Nynorsk, dialecto Siciliensi, atque quibusdam aliis linguis dialectisque adhuc late usurpatis, tum ad discendum tum ad ostendendam varietatis linguisticae dignitatem. Hae linguae dialectique tam divitem culturam historiamque possident ut plus mereantur quam nudam quandam notam ad calcem paginae rerum politicarum atque historicarum pertinentem.

Novas litterarias compositiones in linguis exstinctione periclitantibus promovere potest esse una ex efficacissimis rationibus ad earum conservationem sustinendam, eo ipso quod litterae linguam ex simplici communicationis instrumento in vehiculum creationis culturalis, memoriae communis atque identitatis convertunt.

Plures sunt causae huius rei.

1. Lingua vivit cum ad creandum adhibetur, non tantum ad conservandum

Multae rationes ad linguas renovandas destinatae in dictionariis, grammaticis atque archivis sonorum versantur. Haec subsidia magni sunt pretii, sed linguam saepe tamquam rem investigandam tractant. Litterae autem ostendunt linguam adhuc vivere atque aliquid novi gignere posse.

Cum scriptores fabulas longiores, carmina, narrationes breves vel fabulas scaenicas lingua minoritaria componunt, demonstrant eam non solum ad praeteritum pertinere. Potest enim experientias hodiernas, humorem, amorem, contentiones politicas atque imaginationem exprimere.

2. Litterae auctoritatem linguae augent

Inter maxima pericula linguarum imminutorum numeratur earum condicio socialis. Saepe enim tamquam linguae domus, regionis rusticae aut seniorum existimantur, cum lingua Anglica vel lingua nationalis dominans educationi, prosperitati professionali atque novitati adiungatur.

Editio operum litterariorum excellentium hanc opinionem mutare potest. Cum lingua scriptores claros, praemia litteraria vel opera in alias linguas versa producit, legitimam auctoritatem culturalem atque dignitatem acquirit. Quod iuvenes ad linguam discendam et usurpandam incitare potest.

Exemplum saepe commemoratum est renovatio litteraria linguae Cambricae, cuius productio hodierna ad confirmandam eius utilitatem socialem adiuvit.

3. Quaeque lingua singulares modos mundum intellegendi continet

Amissio linguae non solum amissionem verborum significat. Saepe etiam pereunt:

– narrationes traditionales;
– locutiones propriae atque idiomaticae;
– modi peculiares naturam digerendi;
– memoriae historicae locales;
– scientiae ecologicae inter generationes traditae.

Litterae hoc patrimonium conservant atque augent. Exempli gratia, fabula lingua indigena conscripta potest modos cogitandi atque experientias servare quae integrae in alia lingua difficulter exprimerentur.

4. Nova opera novos lectores alliciunt

Veteres tantum textus conservare non semper sufficit ad communitatem linguisticam activam retinendam. Iuvenes facilius afficiuntur narrationibus quae cum praesenti tempore colloquuntur.

Lingua quae offert:

– narrationes scientificae imaginationis;
– fabulas fantasticas;
– fabulas hodiernas;
– litteras pueriles;
– narrationes pictas;

maiorem habet facultatem novos lectores conciliandi quam lingua cuius productio ad patrimonium historicum tantummodo restringitur.

Aliis verbis, ut superesse possit, lingua futuro aeque ac praeterito indiget.

5. Eruditio legendi scribendique transmissionem inter generationes confirmat

Cum litterae faciles aditum praebentes atque iucundae exstant, facilius fit legere et scribere lingua docere. Inde oritur circulus utilis:

– plures lectores;
– plures scriptores;
– plures publicationes;
– maior praesentia linguae in educatione atque instrumentis communicationis;
– maior probabilitas transmissionis ad posteras generationes.

Sine continua productione scripta multae linguae ad solum usum oralem rediguntur atque ita facilius deseruntur.

6. Translatio creationem originalem non substituit

Classicos totius mundi in linguas minoritarias vertere magni momenti est; attamen creatio originalis peculiarem vim habet. Ea enim efficit ut communitas propria voce loquatur potius quam tantum res ab aliis culturis productas accipiat.

Traditio litteraria diuturna utrumque requirit:

– translationem, ad ampliandum aditum ad scientiam globalem;
– creationem originalem, ad scientiam et artem ex ipsa communitate producendas.

Suntne limites eorum quae litterae efficere possunt?

Sunt. Litterae per se solae linguam raro servant. Conservatio linguistica etiam ex talibus rebus pendet quales sunt:

– educatio;
– consilia publica;
– usus familiaris;
– praesentia digitalis;
– opportunitates oeconomicae linguae coniunctae.

Tamen litterae munus singulare sustinent: rationes culturales atque affectivas praebent cur lingua adhiberi pergat. Homines linguam non conservant tantum quia exsistit; eam conservant quia per eam historias narrare possunt quas pretiosas esse censent.

Quam ob rem novas litterarias compositiones in linguis periclitantibus promovere non est tantum consilium conservationis linguisticae. Est potius via qua efficitur ut hae linguae culturam producere pergant neque solum tamquam patrimonium temporis amissi memoria teneantur.

— Adam Donaldson Powell