A nicissità di novi narrazioni 🇮🇹

A nicissità di novi narrazioni pi la Trasfurmazzioni ca è già ‘n cursu.

La trasfurmazzioni, pi la sò stessa natura, è paradossali. Segna nsemi nu chiudiri e n’apirtura — la dissoluzioni di chiddu ca fu e l’emergenza di chiddu ca pò addivintari. ‘N chistu sensu, s’assimigghia a l’ouroboros: nu ciclu cuntinuu unni li fini nutrìscinu li principi, e la criazzioni è ‘nseparabbili dâ distruzzioni.

‘N pirìudi comu chistu, li cuntribbuti cchiù mpurtanti di auturi, artisti e filòsufi forsi nun sunnu granni suluzzioni, ma la chiarizza ‘ntisa di unni novi narrazioni sunnu urgenti. Assai dî storii e dî strutturi ca avemu ereditatu nun sunnu cchiù neutrali — sunnu attivamenti dannusi o, ô megghiu, ti fannu pèrdiri putiri. Certi hannu livatu ê pirsuni u sensu di agenzia, attutennu la criatività e facennu crisciiri nu sensu d’impotenza davanti ô canciamentu.

Macari partennu di na pruspittiva cchiù a manca, è mpurtanti ricunnòsciri ca canciamenti suciali rapidi e forti ponnu lassari arrè assai pirsuni. Quannu u canciamentu avanza cchiù prestu dâ capacità dî pirsuni di capìrilu, la reazzioni cuntraria addiventa quasi inevitabbili. Muvimenti comu u MAGA, pi esempiu, nun hannu a essiri visti comu anomalii, ma comu sìntimi — esprissioni di spaesamentu, cunfusioni e bisogni psicòlògici e culturali nun soddisfatti.

Chistu fa nasciri na quistioni cruciali: comu navigamu la trasfurmazzioni senza criari novi onni di reazzioni? Comu cultivamu narrazioni emergenti ca sunnu inclusivi, radicati e abbastanza accessìbbili pi purtari li pirsuni cu nuautri, ‘nveci di alluntanàrili? Si la trasfurmazzioni è inevitabbili, allura a sfida è farla participativa — assicurari ca li pirsuni si sentinu coauturi dû futuru, e nun sulu suttamessi a forzi fora dû so cuntrollu.

Si ci riusciemu, forsi putemu allungari li pirìudi di relativa stabilità e criatività, rimannannu u prossimu ciclu di caos. Nun pi sempri — li cicli ponnu èssiri intrìnseci ê sistemi umani — ma abbastanza pi custruiri quarchi cosa cchiù resilenti e umana.

Assai dî narrazioni ca avemu bisognu ora sunnu evidenti ntâ sò urgenza: comu vìviri dintra li limiti dû pianeta, comu ristabbiliri l’equilibbriu ecològicu, comu ripinsari la nostra rilazzioni cu u munnu naturali, cumprisu u regnu animali. Ma, a latu di chisti, nascinu quistioni cchiù novi e altrettantu prufunni: quali sarà u rolu dâ ntilliggenza artificiali ntâ furmazzioni dâ sucità, comu li essiri umani si adattarannu a formi di travagghiu ca canciunu e comu putemu ridefiniri u stissu valuri. Chistu pò includiri novi mudelli di sustegnu — cuntribbuti sustinuti dâ cumunità, ricunniscimentu dû travagghiu di cura e vuluntariu, e definizzioni cchiù larghi di chiddu ca significa “participari” a n’ecunumia.

U spaziu dâ nicissità è vastu, ma macari chiddu dî pussibbilità. A cosa cchiù mpurtanti nun è sulu sviluppari sti novi narrazioni, ma assicurari ca si sparginu — in manera orgànica, larga e ca risùnanu ‘n diversi spirienzi di vita. L’attu di sparteri, rifiniri e abitari cullettivamenti sti storii è chiddu ca li manteni vivi.
‘N ultimu, la trasfurmazzioni nun riguarda sulu chiddu ca rimpiazza u vecchiu, ma si putemu sustèniri nu prucessu cuntinuu e criativu di rinnuvamentu — unni cchiù pirsuni si ponnu vidiri nun comu osservaturi passivi, ma comu participanti attivi ntâ custruzzioni di chiddu ca veni appressu.

Si pigghiamu seriamenti l’idea di “lacuni narrativi”, allura u compitu addiventa quasi diagnòsticu: unni li nostri storii attuali fallìscinu a guidari li pirsuni, a dari ci agenzia o a riflettiri la rialtà vissuta? Chisti sunnu propriu li posti unni novi narrazioni sunnu cchiù urgenti.

Nu campu evidenti è u travagghiu e u valuri. La narrazioni dominanti ancora lega dignità, identità e supravvivenza ô travagghiu tradizziunali, macari mentri l’autumazzioni e l’IA stannu erodennu chista basi. È nicissaria na nova narrazioni unni u valuri umanu nun dipenni sulu dâ produttività di mercatu. Chistu pò includiri legitimari la cura, la custruzzioni dâ cumunità e la risturazzioni ecològica comu formi di “veru travagghiu”, e macari nurmalizzari mudelli comu ricchizza spartuta, redditu basi o cuntribbutu finanziatu dâ cumunità. Senza stu canciamentu, granni parti dâ pupulazzioni rischia di sintìrisi nun sulu ecunomicamenti spiazzata, ma puru esistenzialmenti superflua.

Strettamenti ligata a chistu è la narrazioni supra u successu e u status. Pi decenni, u successu fu vistu comu accumulazzioni — di ricchizza, visibbiltà o putiri. Però, stu mudellu è ecològicamenti insustinnìbbili e psicologgicamenti corrosivu. Avemu bisognu di storii ca valorizzanu la sufficienza, la cura responsabbili e l’interdipinnenza. E si u status fussi ligatu ô cuntribbutu di quarcunu pi la resilienza cullettiva, o â saluti dâ sò cumunità e dû sò ambienti? Finu a quannu stu canciamentu nun succedi, assai sforzi di sustenibbiltà sarannu visti comu sacrificiu, e nun comu aspirazzioni.

N’autra zona critica è la tecnuluggìa e l’identità umana, spicialmenti ‘n rilazzioni cu l’IA. Li narrazioni principali oscillanu tra salvezza utòpica e sustituzzioni distòpica. Nissuna dî dui è veramente ùtili. Chiddu ca manca è na narrazioni cchiù cuncreta e plurali, unni l’IA è capita comu nu strumentu ‘nseritu ‘n scelte suciali — capaci di allargari la criatività e la cura umana, ma puru di cuncintrari putiri si nun è rigulata. Li pirsuni hannu bisognu di maneri pi immagginàrisi accantu a sti sistemi, e nun sutta o ‘n cumpitizzioni cu iddi. Chistu includi narrazioni supra l’apprinnimentu duranti tutta la vita, la cullabburazzioni ìbrida tra umani e màchini e la prutizzioni di formi di significatu tipicamenti umani.

Macari mancanu narrazioni cunvincenti supra u sensu di appartinenza ‘n sucità diversi. La globalizzazzioni e la migrazzioni hannu fattu assai cumunità cchiù eterogenei, ma li storii ca aiutanu li pirsuni a navigari sta diversità nun hannu tenutu u passu. U risultatu è spissu frammentazzioni o ritiru ‘n identità simplificati. Novi narrazioni ccà avissiru a equilibbrari radici e apertura — facennu sentiri li pirsuni ancorati â sò cultura e ô sò locu, mentri participanu a identità cchiù larghi e spartuti. Senza chistu, u vacanti veni facilmenti chinu di muvimenti escludenti o nostalgici.

Ugualmenti mpurtanti è la narrazioni dâ stessa mutazioni. Oggi, u canciamentu è spissu vissutu comu quarchi cosa imposta — rapida, disorientanti e guidata di forzi esterni. Na narrazioni cchiù sana la prisintaria comu quarchi cosa ca pò èssiri ritmata, furmata e metabolizzata cullettivamenti. Chistu significa macari ricunnòsciri li limiti: psicologgici, culturali e istituzzionali. Nun ogni trasfurmazzioni havi a succediri â massima velocità. ‘Ntegrari ritmi di pausa, riflessioni e integrazioni pò, anzi, fari u canciamentu cchiù duraturi e menu prubabbili a causari reazzioni.

C’è puru la quistioni dâ demucrazia e dâ participazzioni. Assai pirsuni sentunu ca li sistemi pulitici ed ecunòmici operanu a na scala troppu granni e astratta pi permettiri nu veru impegnu. È nicissaria na nova narrazioni ca riculligghi l’individui a formi tangìbbili d’influenza — guvernu lucali, bilanciu participativu, assemblei citadini, prupietà cuupirativa. Senza spirienzi cuncreti di agenzia, li appelli ê valori demucràtici sonanu vacanti.

Putemu macari pinsari a narrazioni supra u tempu e u futuru. Gran parti dâ vita muderna è dominata dû curtissimu terminu — prufitti trimestrali, cicli eletturali, gratificazzioni immediata. Chistu mina la nostra capacità di affruntari sfidi di longu terminu, comu u canciamentu climaticu o la perdita di biodiversità. Avemu bisognu di storii ca allarganu l’orizzonti temporali, aiutannu li pirsuni a sintìrisi cunnessi tantu ê generazzioni futuri quantu a chiddi passati. Tradizzioni indigini spissu portanu sta sensibilità, ma ancora nun è stata integrata largamenti ntâ cultura glubbali dominanti.

‘N fini, c’è na nicissità prufunna di narrazioni supra u sensu e la vita ‘nterna. Manu a manu ca li strutturi riligiusi e culturali tradizziunali s’indebbulìscinu ‘n assai sucità, li pirsuni ristanu spissu senza maneri spartuti pi dari sensu ô duluri, ô scopu o â trascinnenza. ‘N stu vacanti, ponnu nasciri sia u nihilismu sia l’estremismu. Novi narrazioni ccà nun richiedunu pi forza novi religgiuni, ma richiedunu spazzi — culturali, artìstici, cumunitari — unni li quistioni di sensu ponnu èssiri esplorati senza mercantilizzazzioni o dogma.

‘N tutti sti campi, nu mudellu si ripeti: la nicissità di passari dâ cunsumazzioni passiva di narrazioni a na participazzioni attiva ntâ sò criazzioni. Nun basta ca novi storii esìstinu; hannu a èssiri vissuti, pruvati, adattati e riappropriati di assai pirsuni. Forsi chista è la mutazioni narrativa cchiù mpurtanti di tutti — ca cuntari storii nun è cchiù duminiu di picca, ma na rispunsabbilità civica e criativa spartuta.

— Adam Donaldson Powell, 2026

__________________________

Versió catalana 🇪🇸

La necessitat de noves narratives per a la Transformació que ja és entre nosaltres.

La transformació, per la seva mateixa naturalesa, és paradoxal. Marca alhora un tancament i una obertura—la dissolució del que era i l’emergència del que podria arribar a ser. En aquest sentit, s’assembla a l’ouroboros: un cicle continu on els finals alimenten els inicis, i la creació és inseparable de la destrucció.

En períodes com aquest, les contribucions més significatives d’autors, artistes i filòsofs potser no són grans solucions, sinó més aviat la identificació clara d’on són urgentment necessàries noves narratives. Moltes de les històries i marcs que hem heretat ja no són neutrals—són activament perjudicials o, en el millor dels casos, desempoderadores. Algunes han privat les persones d’agència, esmorteint la creativitat i fomentant una sensació d’impotència davant del canvi.

Fins i tot des d’una perspectiva més progressista, és important reconèixer que els canvis socials ràpids i intensos poden deixar molta gent enrere. Quan el canvi avança més de pressa que la capacitat de les persones per assimilar-lo, la reacció adversa esdevé gairebé inevitable. Moviments com MAGA, per exemple, no s’han de veure com anomalies, sinó com a símptomes—expressions de desplaçament, confusió i necessitats psicològiques i culturals no satisfetes.

Això planteja una qüestió crucial: com naveguem la transformació sense generar noves onades de reacció? Com cultivem narratives emergents que siguin prou inclusives, prou arrelades i prou accessibles per incorporar les persones en lloc d’alienar-les? Si la transformació és inevitable, el repte és fer-la participativa—assegurar que les persones se sentin coautores del futur, i no simples subjectes de forces fora del seu control.

Si ho aconseguim, potser podrem allargar els períodes d’estabilitat relativa i creativitat, retardant el proper cicle de caos. No indefinidament—els cicles poden ser intrínsecs als sistemes humans—però prou per construir alguna cosa més resilient i humana.

Moltes de les narratives que ara necessitem són evidents en la seva urgència: com viure dins dels límits planetaris, com restaurar l’equilibri ecològic, com repensar la nostra relació amb el món natural, inclòs el regne animal. Però al costat d’aquestes apareixen preguntes noves i igualment profundes: quin paper tindrà la intel·ligència artificial en la configuració de la societat, com s’adaptaran els humans a formes de treball canviants i com podríem redefinir el valor mateix. Això podria incloure nous models de subsistència—contribucions recolzades per la comunitat, reconeixement del treball de cura i voluntari, i definicions més àmplies del que significa “participar” en una economia.

L’abast de la necessitat és immens, però també ho és el camp de possibilitats. El més important no és només desenvolupar aquestes noves narratives, sinó assegurar que es difonguin—de manera orgànica, àmplia i en formes que ressonin amb diferents experiències de vida. L’acte de compartir, refinar i habitar col·lectivament aquestes històries és el que les manté vives.

En última instància, la transformació no tracta només del que substitueix l’antic, sinó de si podem sostenir un procés continu i creatiu de renovació—un en què més persones es puguin veure no com a observadores passives, sinó com a participants actius en la configuració del que ve.

Si prenem seriosament la idea de “buits narratius”, la tasca esdevé gairebé diagnòstica: on fallen les nostres històries actuals a l’hora d’orientar les persones, donar-los agència o reflectir la realitat viscuda? Aquests són precisament els llocs on les noves narratives són més urgents.

Un àmbit evident és el treball i el valor. La narrativa dominant encara vincula dignitat, identitat i supervivència al treball tradicional, tot i que l’automatització i la IA erosionen aquesta base. Cal una nova narrativa en què el valor humà no depengui només de la productivitat de mercat.

Això podria incloure legitimar la cura, la construcció comunitària i la restauració ecològica com a formes de “treball real”, així com normalitzar models com la riquesa compartida, la renda bàsica o la contribució finançada per la comunitat. Sense aquest canvi, moltes persones corren el risc de sentir-se no només econòmicament desplaçades, sinó existencialment redundants.

Estretament vinculat amb això hi ha la narrativa sobre l’èxit i l’estatus. Durant dècades, l’èxit s’ha entès en termes d’acumulació—de riquesa, visibilitat o poder. Tanmateix, aquest model és ecològicament insostenible i psicològicament corrosiu. Necessitem històries que posin en valor la suficiència, la cura responsable i la interdependència.

Què passaria si l’estatus estigués vinculat a la contribució d’algú a la resiliència col·lectiva, o a la salut de la seva comunitat i del seu entorn? Fins que aquest canvi no es produeixi, molts esforços de sostenibilitat es percebran com un sacrifici en lloc d’una aspiració.

Un altre àmbit crític és la tecnologia i la identitat humana, especialment en relació amb la IA. Les narratives predominants oscil·len entre la salvació utòpica i la substitució distòpica. Cap de les dues és especialment útil. El que manca és una narrativa més arrelada i plural, en què la IA s’entengui com una eina inserida en decisions socials—capaç d’ampliar la creativitat i la cura humanes, però també de concentrar poder si no es regula. Les persones necessiten maneres d’imaginar-se al costat d’aquests sistemes, no per sota ni en competència amb ells.

També hi ha una manca de narratives convincents sobre el sentit de pertinença en societats diverses. La globalització i la migració han fet moltes comunitats més heterogènies, però les històries que ajuden a navegar aquesta diversitat no han evolucionat al mateix ritme. El resultat és sovint fragmentació o replegament en identitats simplificades. Les noves narratives haurien d’equilibrar arrelament i obertura.

Igualment important és la narrativa del canvi mateix. Avui, el canvi sovint es viu com una cosa imposada—ràpida, desorientadora i impulsada per forces externes. Una narrativa més sana el presentaria com quelcom que es pot ritmar, modelar i metabolitzar col·lectivament. Això implica també reconèixer límits: psicològics, culturals i institucionals. No tota transformació ha de produir-se a la màxima velocitat.

També hi ha la qüestió de la democràcia i la participació. Moltes persones senten que els sistemes polítics i econòmics operen a una escala massa gran i abstracta per permetre una implicació significativa. Cal una nova narrativa que reconnecti les persones amb formes tangibles d’influència—governança local, pressupostos participatius, assemblees ciutadanes, propietat cooperativa. Sense experiències viscudes d’agència, les apel·lacions als valors democràtics sonen buides.

També podem considerar narratives sobre el temps i el futur. Gran part de la vida moderna està dominada pel curt termini—beneficis trimestrals, cicles electorals, gratificació immediata. Això debilita la nostra capacitat d’afrontar reptes a llarg termini com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat. Necessitem històries que ampliïn l’horitzó temporal.

Finalment, hi ha una necessitat profunda de narratives sobre el sentit i la vida interior. A mesura que les estructures religioses i culturals tradicionals s’afebleixen en moltes societats, les persones sovint es queden sense maneres compartides de donar sentit al sofriment, al propòsit o a la transcendència. En aquest buit poden emergir tant el nihilisme com l’extremisme. Les noves narratives aquí no requereixen necessàriament noves religions, però sí espais—culturals, artístics i comunitaris—on aquestes qüestions es puguin explorar sense mercantilització ni dogma.

En tots aquests àmbits es repeteix un patró: la necessitat de passar del consum passiu de narratives a la participació activa en la seva creació. No n’hi ha prou que existeixin noves històries; han de ser viscudes, provades, adaptades i apropiades per moltes persones. Potser aquest és el canvi narratiu més important de tots—que explicar històries ja no és domini d’uns pocs, sinó una responsabilitat compartida, cívica i creativa.

Alba Gu Brath! “Paintings by Adam Donaldson Powell” — Painting no. 76: «Le jour du couronnement / L’obsession des Jacobites» (The Coronation Day / Jacobite Obsession»), 90 x 65 cm., oil on canvas. This abstract oil painting on canvas features textiles reminiscent of royalty and festivities: a plush luscious green velvet hill totally enveloped in heavy silver mist, a ruined castle and a shimmering blue heavy silk fabric sky, separated by a gold and silver brocade sash which represents the horizon at dusk. Swaying in the precocious Scottish wind in the Sky of Dreams is a somewhat unstable and slightly-tarnished large golden fleur de lis, and in the bottom section is a cocksure prancing silver unicorn — the fleur de lis (the royal tressure) and the unicorn (the Scottish national animal) both being closely related to Scottish history and tradition. Together, all of these elements comprise the Jacobite obsession/dream of one day crowning a new Jacobite King or Queen of Scotland. Finally, the traditional St. Andrew’s saltire or crux decussata gives way to the glittering sword / scepter of glorious resurrection — of both St. Andrew and the Jacobite dream … never again to be subordinate, tortured, enslaved, murdered or otherwise “crucified”. Alba gu bràth! #scottishliberation

Tionndadh Albannach 🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿

An fheum air sgeulachdan ùra airson an Atharrachaidh a tha mu thràth oirnn.

Tha an t-atharrachadh, na nàdar fhèin, paradocsach. Tha e a’ comharrachadh an dà chuid crìoch agus toiseach aig an aon àm—sgaoileadh na bha ann agus nochdadh na dh’fhaodadh a bhith ann. San t-seagh sin, tha e coltach ris an ouroboros: cearcall leantainneach far a bheil crìochan a’ beathachadh thoiseachaidhean, agus far nach gabh cruthachadh a sgaradh bho sgrios.

Ann an amannan mar seo, chan e fuasglaidhean mòra a dh’fhaodadh a bhith nan tabhartasan as cudromaiche bho ùghdaran, luchd-ealain agus feallsanaich, ach tuigse shoilleir air far a bheil feum èiginneach air sgeulachdan ùra. Chan eil mòran de na sgeulachdan agus na frèaman a fhuair sinn mar dhìleab tuilleadh neodrach—tha iad gu gnìomhach cronail no, aig a’ char as fheàrr, a’ toirt air falbh cumhachd bho dhaoine. Tha cuid dhiubh air faireachdainn smachd a thoirt air falbh bho dhaoine, a’ lagachadh cruthachalachd agus a’ neartachadh faireachdainn neo-chomas ann an aghaidh atharrachaidh.

Eadhon bho shealladh nas clì, tha e cudromach aideachadh gum faod atharrachaidhean sòisealta luath is làidir mòran dhaoine fhàgail air dheireadh. Nuair a ghluaiseas atharrachadh nas luaithe na comas dhaoine a thuigsinn, tha freagairt chùil cha mhòr do-sheachanta. Chan fhaodar gluasadan mar MAGA, mar eisimpleir, fhaicinn mar rudan neònach, ach mar chomharran—abairtean de mhì-shuidheachadh, troimh-chèile agus feumalachdan saidhgeòlach is cultarach nach deach a choileanadh.

Tha seo a’ togail ceist chudromach: ciamar a stiùireas sinn an t-atharrachadh gun tonnan ùra de dh’ath-bhualadh a chruthachadh? Ciamar a dh’àraicheas sinn sgeulachdan ùra a tha gu leòr in-ghabhalach, freumhaichte agus ruigsinneach gus daoine a thoirt leinn seach an cur air falbh? Ma tha an t-atharrachadh do-sheachanta, ’s e an dùbhlan a dhèanamh pàirteachail—dèanamh cinnteach gu bheil daoine gan faireachdainn fhèin mar cho-ùghdaran air an àm ri teachd, chan ann dìreach mar chuspairean do fheachdan taobh a-muigh an smachd.

Ma shoirbhicheas leinn, is dòcha gun urrainn dhuinn amannan de sheasmhachd choimeasach agus cruthachalachd a leudachadh, a’ cur dàil air an ath chearcall de chaos. Chan ann gu bràth—’s dòcha gu bheil cearcallan nam pàirt de shiostaman daonna—ach fada gu leòr gus rudeigin nas seasmhaiche agus nas daonna a thogail.

Tha mòran de na sgeulachdan a tha a dhìth oirnn a-nis follaiseach nan èiginn: mar a dh’fhuiricheas sinn taobh a-staigh chrìochan na planaid, mar a chuireas sinn air ais cothromachadh eag-eòlach, mar a smaoinicheas sinn a-rithist air ar dàimh ris an t-saoghal nàdarra, a’ gabhail a-steach rìoghachd nam beathaichean. Ach còmhla riutha tha ceistean nas ùire, cho domhainn: dè an dreuchd a bhios aig inntleachd fuadain ann a bhith a’ cumadh a’ chomainn, mar a nì daoine atharrachadh air dòighean-obrach a tha ag atharrachadh, agus mar a dh’fhaodadh sinn luach fhèin ath-mhìneachadh. Dh’fhaodadh seo a bhith a’ gabhail a-steach modailean-beatha ùra—tabhartasan le taic bhon choimhearsnachd, aithne air obair-chùraim agus saor-thoileach, agus mìneachaidhean nas fharsainge air dè tha e a’ ciallachadh “pàirt a ghabhail” ann an eaconamaidh.

Tha farsaingeachd an fheum mòr, ach mar sin cuideachd tha raon nan cothroman. Is e an rud as cudromaiche chan e a-mhàin na sgeulachdan ùra sin a leasachadh, ach dèanamh cinnteach gun sgaoil iad—gu nàdarra, gu farsaing, agus ann an dòighean a tha a’ freagairt ri eòlasan beatha eadar-dhealaichte. Is e an gnìomh a bhith gan roinn, gan leasachadh agus gan fuireach còmhla a chumas iad beò.

Aig a’ cheann thall, chan eil an t-atharrachadh dìreach mu dheidhinn na tha a’ dol an àite an t-seann rud, ach mu dheidhinn an urrainn dhuinn pròiseas leantainneach, cruthachail de dh’ath-nuadhachadh a chumail suas—fear anns am faic barrachd dhaoine iad fhèin chan ann mar luchd-amhairc fulangach, ach mar chom-pàirtichean gnìomhach ann a bhith a’ cumadh na tha ri thighinn.

Ma ghabhas sinn beachd gu dona air a’ bheachd air “beàrnan sgeulachdach”, bidh an obair cha mhòr mar dhiagnosis: càite a bheil na sgeulachdan làithreach againn a’ fàiligeadh ann a bhith a’ stiùireadh dhaoine, a’ toirt dhaibh comas-gnìomh, no a’ nochdadh na fìrinn beò? Is iad sin na h-àiteachan far a bheil feum as motha air sgeulachdan ùra.

’S e raon follaiseach obair agus luach. Tha an sgeulachd phrìomhach fhathast a’ ceangal urram, dearbh-aithne agus mairsinn ri cosnadh traidiseanta, eadhon ged a tha fèin-ghluasad agus IA a’ lagachadh a’ bhunait sin. Tha feum air sgeulachd ùr far nach eil luach daonna an urra ri toradh margaidh a-mhàin.

Dh’fhaodadh seo gabhail a-steach a bhith a’ dèanamh dligheach obair-chùraim, togail coimhearsnachd agus ath-nuadhachadh eag-eòlach mar sheòrsaichean de “fhìor obair”, a bharrachd air a bhith a’ dèanamh àbhaisteach modailean mar bheairteas co-roinnte, teachd-a-steach bunaiteach no tabhartas maoinichte leis a’ choimhearsnachd. Às aonais a leithid de ghluasad, tha cunnart ann gum bi mòran dhaoine a’ faireachdainn chan ann a-mhàin air an gluasad gu h-eaconamach, ach cuideachd gun fheum ann an dòigh bhunaiteach.

Tha seo ceangailte gu dlùth ris an sgeulachd mu shoirbheachas agus inbhe. Airson deicheadan, chaidh soirbheachas a mhìneachadh mar chruinneachadh—de bheairteas, follaiseachd no cumhachd. Ach tha am modail seo neo-sheasmhach gu h-eag-eòlach agus cronail gu saidhgeòlach. Tha feum againn air sgeulachdan a chuireas cuideam air gu leòr, uallach agus eadar-eisimeileachd.

Dè nam biodh inbhe ceangailte ri tabhartas neach ri seasmhachd choitcheann, no ri slàinte na coimhearsnachd agus na h-àrainneachd aca? Gus an tachair an t-atharrachadh sin, bidh mòran oidhirpean seasmhachd a’ faireachdainn mar ìobairt seach mar amas.

’S e raon cudromach eile teicneòlas agus dearbh-aithne daonna, gu h-àraidh a thaobh IA. Tha na prìomh sgeulachdan a’ gluasad eadar saoradh utopach agus àiteachadh dystopach. Chan eil gin dhiubh sin gu math feumail. Tha na tha a dhìth na sgeulachd nas stèidhichte agus ioma-thaobhach, far a bheil IA air a thuigsinn mar inneal a tha freumhaichte ann an roghainnean sòisealta—comasach air cruthachalachd agus cùram daonna a leudachadh, ach cuideachd cumhachd a chuimseachadh mura tèid a riaghladh. Feumaidh daoine dòighean gus smaoineachadh orra fhèin ri taobh nan siostaman sin, chan ann fodhpa no ann am farpais riutha.

Tha gainnead sgeulachdan làidir ann cuideachd mu bhuinteanas ann an comainn iomadach. Tha cruinneasachadh agus imrich air coimhearsnachdan a dhèanamh nas eadar-mheasgte, ach chan eil na sgeulachdan a chuidicheas daoine gus an iomadachd sin a stiùireadh air cumail suas. Mar thoradh air sin, tha sgapadh no tarraing air ais gu dearbh-aithne sìmplidh tric a’ nochdadh. Bhiodh feum air sgeulachdan ùra a chothromaicheas freumhan agus fosgarrachd.

Tha an sgeulachd mu atharrachadh fhèin cho cudromach. An-diugh, thathar gu tric a’ faireachdainn atharrachadh mar rudeigin a tha air a sparradh—luath, troimh-chèile agus air a stiùireadh bhon taobh a-muigh. Bhiodh sgeulachd nas fhallaine ga thaisbeanadh mar rudeigin a ghabhas a stiùireadh, a chumadh agus a ghiùlan còmhla. Tha seo cuideachd a’ ciallachadh aideachadh chrìochan—inntinneil, cultarach agus ionadanail. Chan fheum a h-uile atharrachadh tachairt aig an astar as àirde.

An uair sin tha ceist na deamocrasaidh agus com-pàirteachaidh ann. Tha mòran dhaoine a’ faireachdainn gu bheil siostaman poilitigeach agus eaconamach ro mhòr agus ro neo-shoilleir airson com-pàirteachadh fìor. Tha feum air sgeulachd ùr a cheanglas daoine ri dòighean follaiseach de bhuaidh—riaghladh ionadail, buidseatadh com-pàirteachail, co-chruinneachaidhean shaoranaich, sealbh cho-obrachail.

Faodaidh sinn cuideachd beachdachadh air sgeulachdan mu ùine agus an àm ri teachd. Tha mòran de bheatha an latha an-diugh air a riaghladh leis a’ gheàrr-ùine—prothaidean ràitheil, cuairtean taghaidh, sàsachadh sa bhad. Tha seo a’ lagachadh ar comas dèiligeadh ri dùbhlain fad-ùine mar atharrachadh gnàth-shìde no call bith-iomadachd.

Mu dheireadh, tha feum domhainn ann air sgeulachdan mu bhrìgh agus beatha a-staigh. Mar a tha frèaman creideimh is cultarach traidiseanta a’ lagachadh ann an iomadh comann, tha daoine gu tric air am fàgail às aonais dhòighean co-roinnte air ciall a dhèanamh de fhulangas, adhbhar no tar-ghnèitheachd. Anns a’ bheàrn sin, faodaidh nihilism no fìorachas fàs.

Air feadh nan raointean sin uile, tha aon phàtran a’ nochdadh: an fheum gluasad bho chaitheamh fulangach de sgeulachdan gu com-pàirteachadh gnìomhach nan cruthachadh. Chan eil e gu leòr gum bi sgeulachdan ùra ann; feumaidh iad a bhith air an fuireach, air an deuchainn, air an atharrachadh agus air an co-roinn le mòran dhaoine. ’S dòcha gur e seo an t-atharrachadh sgeulachdach as cudromaiche dhiubh uile—nach eil innse sgeulachdan tuilleadh ann an làmhan beagan, ach na uallach co-roinnte, catharra agus cruthachail.